Reflexió Tema 4 - Factors intrapersonals-

Vull aprofitar un dels documentals vist en l’assignatura d’Educació Inclusiva, “Pensant en el altres” per a la reflexió d’aquesta temàtica ja que presenta alguns dels elements que jo personalment considero essencials per a dur a terme una bona pràctica educativa. 

Què ens ensenya aquest reportatge?

Que una nova manera d’ensenyar és possible, que l’art de viure és tot un repte, que les emocions no estan en els altres sinó que neixen d’un mateix, que la felicitat acompanya l’ensenyament ...

Penso que aquest documental és una gran eina de treball per a tots i cadascun de nosaltres, tant si som mestres,  pares,  companys, etc. En aquesta societat sembla que els sentiments i, en especial els que porten amagada alguna connotació negativa (plors, pors, ràbia...) s’han de reprimir. Ens ensenyen des de ben petits que les debilitats han de ser de cadascú i ens fan sentir que a ningú no li agrada estar rodejat de gent amb tendències depressives, actituds negatives... per què quan algú plora ràpidament el consol va dirigit a aconseguir que deixi de plorar? Per què una de les primeres paraules pronunciades és: No ploris... Per contra ningú no et diu mai que deixis de riure. No es tracta al cap i a la fi de sentiments?

Aquest documental doncs és una nova revolució i evolució dins l’àmbit de l’ensenyament, ,és una lliçó que tots hauríem d’aplicar no tant sols dins un aula sinó en el nostre dia a dia. Crear lligams estrets amb la gent amb la que compartim parcel·les de la nostra vida, aprendre a ser feliços, empatitzar amb els altres... pensar en els altres.

Hem meravella la naturalitat d’aquests nens alhora de tractar les emocions,  em fascina que puguin trencar a plorar i puguin expressar el que veritablement senten i a més a més amb tot el respecte dels seus companys. Hem sorprèn gratament el grau de comprensió dels qui envolten a la persona que manifesta un problema, la capacitat que tenen de sentir en un moment donat com aquest i inclús de manifestar les emocions que en aquell moment els mouen.

Un altre aspecte destacable és el de la comunicació. Els nens fan raonaments increïblement madurs, exposen i manifesten diferents opinions trobades des d’ una lògica absoluta i no des d’ un arravatament, per què? Per que són raonaments nascuts des de l’interior dels nens, son raonaments que van agafats de la mà dels seus propis sentiments, son raonaments més emocionals que no pas racionals i, per tant, son raonaments sincers, purs.

El mestre Toshiro Kanamori sap treballar les emocions en totes i cadascuna de les activitats que es duen a terme. Per exemple els diaris que s’elaboren dins l’aula, els nens estan treballant l’escriptura a la vegada que estan expressant les pròpies emocions. O bé l’acomiadament de fi de curs, també era una simbiosi d’emocions i aprenentatge ja que van elaborar una carta gegant per tal que es pogués llegir des de el cel.

No obstant haig de reconèixer que per tal de poder aplicar aquesta pràctica és necessari que el propi mestre cregui en ella, no es tracta d’una nova corrent d’aprenentatge, en el sentit d’un nou estil que potser ara comença a estar de moda. En absolut, aquesta pràctica va molt més enllà, aquesta pràctica et permet estar en contacte, constantment, amb tu mateix i, per tant cada dia estàs treballant la teva pròpia essència.

Un altre aspecte a destacar és la democràcia que s’imparteix a l’aula a la vegada que està latent l’autoritat del mestre (que no l’autoritarisme), aquest equilibri entre afecte-respecte del mestre vers els alumnes, dels alumnes vers el mestre i dels alumnes amb els alumnes.

Aquests nens irradien alegria, felicitat, goig... tot i que durant l’any escolar viuen i experimenten situacions impactants i difícils d’afrontar tals com la mort, la pèrdua d’éssers estimats, l’acomiadament d’una de les alumnes... penso que això els hi fa créixer emocionalment, alliberar-se de les repressions socials i trencar les barreres sentimentals que actualment ens rodegen.

“Reír, llorar, aprender.

Ahora los 35 alumnos entienden que los vínculos de amistad se crean pensando en los sentimientos de los demás. Aprender a pensar en los demás les ha enseñado cuál es la clave de la felicidad y a ser felices desde el fondo del corazón.” (Fragment del vídeo)

Reflexió Tema 3 - Factors intrapersonals-

"Se cuenta que, en cierta ocasión, Nicolo Paganini (1782-1840), considerado como uno de los más grandes violinistas de todos los tiempos, se disponía a actuar ante un numeroso y entregado público, cuando comprobó con consternación que el violín que tenía en sus manos no era el suyo.

En ese momento, según explicó después, se sintió angustiado, pero comprendió que debía iniciar el concierto y así lo hizo. Las crónicas relatan que fue una de sus mejores interpretaciones.

Una vez finalizada su actuación, Paganini comentó con uno de sus compañeros de orquesta: “Hoy he aprendido la lección más importante de toda mi carrera. Hasta hace escasos momentos creí que la música estaba en el violín, pero me he dado cuenta que la música está en mí, y el violín sólo es el instrumento por el cual mis melodías llegan a los demás.”

S'escolten històries de persones que en situacions límits van ser capaços d'anar molt més allà del que es creien capaços. Van trobar en el seu interior força, generositat o valentia que no imaginaven que posseïen. El seu exemple ens anima a confiar en el potencial de l'esperit humà i a entrar en connexió amb aquesta font de recursos en el nostre interior per acceptar-la i recolzar-la en la seva manifestació.

Sovint oblidem que tenim aquesta fortalesa en el nostre interior i això fa que ens bloquegem o arribem a perdre la confiança en nosaltres mateixos, en el nostre propi potencial. Aquesta carrera és un repte, aquests estudis tenen una finalitat per a mi i és la d’arribar a ser una bona mestre. Una mestre capaç de superar-se amb el dia a dia, capaç de dur a terme i aplicar tot l’aprenentatge que vaig assolint amb el pas del anys, una mestre que pugui ensenyar i pugui aprendre.

Així com l'experiència amb el violí del seu amic li va servir a Paganini per comprendre que la música estava en ell i no en el violí, igualment les nostres experiències de vida poden ser el camí que ens condueixi a descobrir la nostra essència i la particular sintonia de la vida que hem vingut a expandir. Melodia individual dins de la simfonia universal.

‘Se cuenta que en un pueblecito de la montaña, día a día, un panadero se levantaba muy temprano para hacer el pan. Una mañana uno de sus habituales clientes le comentó que durante muchos años las barras que le compraba parecían idénticas pero el pan siempre sabía sorprendentemente fresco y era una nueva delicia saborearlo. El panadero le respondió: No es extraño lo que me cuenta, el pan puede parecer el mismo, pero cada barra que hago es única, y es en ellas donde expreso mi creatividad. Es una actitud que pongo en práctica en mi trabajo de panadero y en el oficio de vivir.'

Si tenim ben present que tots tenim a cada instant la possibilitat de fer alguna cosa creativa amb les nostres vides això fa que ens obrim d’una manera molt més sincera al món que ens envolta. Que tinguem la suficient confiança en nosaltres mateixos com a individus i, per tant, la confiança també amb aquells que ens envolten, de saber-nos com individus individuals i,  per tant, únics.

Si els nostres avantpassats més remots s’haguessin conformat amb fer les coses “com sempre” no hauríem convertit en eines útils les pedres, ni haguéssim trobat la manera de cultivar plantes silvestres, ni haguéssim pintat les parets de les coves ni haguéssim representat amb símbols les idees...

Així doncs, la creativitat no neix, la creativitat es posseeix, únicament és necessari deixar que parli el nostre interior a través d’un pinzell, d’una ploma, d’un cant, d’una dansa...

Reflexió Tema 2 - Processos d'aprenentatge-

Trobo interessant realitzar un breu recorregut en quant a la història de la psicologia i la seva magnífica evolució.

En un primer moment va sorgir el psicoanàlisi, disciplina fundada per el neuròleg Sigmund Freud, mitjançant la qual s’analitzaven les produccions imaginaries (somnis, fantasies) basant-se en les associacions lliures del subjecte, d’aquí naixien teories psicològiques i psicopatològiques. En contraposició a aquestes teories introspectives que únicament queden fonamentades arrel d’allò que la persona manifesta, neixen les teories conductistes les quals tenen com a finalitat esbrinar quins son els diferents aprenentatges que es donen en els infants i com aquests aprenentatges evolucionen. Es pot considerar que les teories conductistes són una part important de la psicologia actual, sobretot en l’aprenentatge tot i que no aborden directament els temes evolutius.

Aquesta teoria recull fets sobre la conducta observada objectivament, els quals s’organitzen sistemàticament i s’elaboren teories, sense gairebé fonamentar-les. Estan basades en un mètode científic i procuren conèixer les condicions que determinen el comportament de qualsevol animal, seguint l’esquema causa-efecte.

Un dels defensors més importants va ésser F.Skinner, el qual mitjançant la tècnica del condicionament operant va establir una manera d’aprendre a conseqüència d’estímuls reforçadors de l’ambient.

Aquestes dues eren les psicologies preponderants fins aleshores, no obstant va sorgir una “tercer força” a la dècada dels 60, el model humanista, el qual per contra,  es basava en els aspectes interns  de la persona, la motivació interna de la conducta i, d’altre banda emfatitzava en els aspectes més conscients i en una visió optimista de la vida.

Els representants més importants de la teoria humanista són A.J. Maslow, Carl Rogers i Gordon W.Alport.

D’altra banda el model cognitiu presentà una alternativa al conductisme, afirmant que la unitat de la conducta no és estímul-resposta sinó un sistema de generació de la conducta. La conducta és un conjunt de tests i processos mentals aplicats al medi i que no estan vinculats específicament a cap estímul ambiental.

Bé doncs, arrel d’aquest breu recorregut he pogut aprendre a valorar totes i cadascunes de les teories que van anar sorgint al llarg de la història i la importància de cadascuna d’elles. Hi ha hagut una evolució constructiva  on s’han anat ampliant els conceptes i on s’ha anat profunditzant i ampliant la mirada vers la complexitat de la conducta humana. No obstant, trobo que gràcies a totes i cadascuna de les aportacions que han anat sorgint ha sigut possible arribar a uns estudis més complerts i de major complexitat.

No hem d’oblidar però que durant aquest trajecte s’han comès veritables atrocitats, per exemple “Watson y el pequeño Albert “.

He volgut adjuntar un enllaç que, malauradament no té codi embed  i, per tant, únicament puc posar-vos l’adreça, no obstant us convido a que el mireu atentament. És veritablement cru, però reflecteix a la perfecció la perillositat en quan a la modificació de conductes i el risc que aquestes amaguen.

El conductisme en “La Naranja Mecánica”

http://youtu.be/8M4Cn4tR3Mc

Si únicament ens fixem en el fet de que la tècnica funcioni, evidentment que en aquest cas el condicionament ha funcionat, però a quin preu?

El subjecte acaba perdent per complert la identitat, acaba per convertir-se en un ser mecànic, les seves respostes es tornen completament condicionades a les sensacions de maldat, respostes que el coarten.

La tècnica que es presenta en el fragment cinematogràfic consisteix en un tractament basat en el condicionament clàssic. Consisteix en vincular un estímul incondicionat (una droga que produeix vòmits) amb un estímul condicionat (imatges sexuals i d’ultraviolencia) amb el propòsit que a través de la repetició d’aquests (presentació simultània de la droga amb les imatges) l'individu acabi responent a les imatges de la mateixa forma en la qual respon a la droga (amb malestar físic). Finalment, la presentació de l'estímul condicionat, les imatges, i lamentablement la música associada a elles, provoca la resposta condicionada de malestar físic. El protagonista aconsegueix guarir-se del tractament per un procés anomenat Inundació (flooding): en presentar-se la música clàssica consistentment sense la droga, la resposta de malestar físic s'extingeix. (Interpretació basada en explicació del condicionament clàssic)